CAPÍTOL 2
Veure les coses tal com són
La vida és fràgil. No és més que una bombolla empesa pel vent, cap aquí i
cap allà. Que sorprenent pensar que després d’una expiració, hi haurà una
inspiració, o que ens despertarem després d’una nit de son.
Nagarjuna
El misteri es revela quan comencem a
integrar la mort en la nostra vida. És com si aixequéssim un vel, i per fi
se’ns permetés veure-hi clar. La mort sempre ha estat allà; simplement,
nosaltres hem refusat veure-la. Quan esdevenim capaços de veure les coses tal
com són, comencem a utilitzar la nostra intuïció del misteri, i l’alegria i
l’estimació creixen. Aquest procés es dóna en la mesura que descobrim les
nostres estratègies per defugir la vida.
Com hem vist, la manera de morir dels altres
ens pot ensenyar gran quantitat de coses sobre com viure. Contemplant la nostra
pròpia mort, encara podem aprendre més. Imagineu per un instant que ha arribat
el vostre moment de morir. Porteu la consciència fins en aquest moment, i
observeu què us pot ensenyar la mort pel que fa a com aprofitar la vida.
Permetran els patrons inflexibles del vostre caràcter una mort tranquil·la, o
difícil? Pots construir l’escena de la teva pròpia mort, o pots fer servir el
següent guió
“Sóc al final de la vida, sé que m’estic
morint. Els meus familiars s’han reunit, i agraeixo la calidesa i l’amor que
manifesten. Puc sentir el seu afecte de forma tangible. La meva respiració és
irregular i dificultosa. Tots parlen de mi, però no a mi, com si jo no els
pogués escoltar. Tot i no ser capaç de contestar, tinc tota la capacitat
d’atenció i concentració. Diuen que estic en coma, però sóc conscient del que
passa al meu voltant, encara que no puc obrir els ulls. En aquest moment el
sentit de la vida es fa evident. Les meves possessions, l’estatus, i els diners
no em són d’ajuda en aquesta transició. La meva ambició i el meu egoisme no
m’ofereixen res que em pugui ajudar a viure aquest moment d’una forma oberta i comprensiva. Com he
pogut estar tan cec fins al punt de no adonar-me dels límits del meu estil de
vida? La manera com hem de viure sempre ha estat davant dels meus ulls”.
Intel·lectualment, tots sabem que hem de
morir. Generalment, considerem aquest esdeveniment com una cosa llunyana, que
es produirà a la seva hora, quan el nostre cos sigui vell i estigui esgotat.
Molts de nosaltres trobem de poc interès estudiar aquest tema directament. “Què
hi guanyem amb aquestes mòrbides reflexions?”, ens podem preguntar. “Tenim
molta vida per viure! I, de tota manera, la mort arribarà en el seu moment. Hi
pararé atenció quan ja no em quedi cap més solució. Fins aleshores, prefereixo
pensar en altres coses”.
Som víctimes de l’engany de pensar que la
vida es viu millor si no hi apareix la mort. Meditar en la mort ens deprimeix.
Considerem el dolor del naixement com una ocasió de festa, però el sofriment de
la mort no gaudeix del nostre favor. Preferim recloure el dol en la solitud de
les nostres llars. Animem els que han sofert una pèrdua a reprendre les seves
activitats habituals al més aviat possible, perquè ens trasbalsa i angoixa
haver de fer front a la pèrdua. No sabem què dir ni què fer per
reconfortar-los.
Si pensem en la nostra pròpia història,
podrem entendre la imminència de la mort. Molts de nosaltres hi hem passat
arran una o altra vegada. El cotxe que gairebé ens atropella, evitar per poc
d’ofegar-nos, la caiguda des d’una escala o un robatori a mà armada en el
nostre barri ens fan sentir la fragilitat de la vida. Els textos budistes
diuen: “De la mateixa manera que una fletxa destrament disparada per un arquer
encerta el seu objectiu ràpidament, així va la nostra vida humana”. És un camí
d’un únic sentit que es dirigeix inevitablement a la seva fi.
La idea que nosaltres –o algú proper a
nosaltres- puguem morir ens causa una gran inquietud. L’arrel d’aquest trasbals
es troba en el fet que evitem reconèixer, o refusem, la vida en tot el seu
conjunt. Preferim que la tragèdia, la incomoditat, el sofriment, l’aflicció i
la mort no hi tinguin cabuda. Sovint ho considerem com a contratemps o
desviacions del que realment compta, és a dir, la felicitat, la salut i la
possibilitat de fer el que ens agrada.
Pensem que el món aniria molt millor si tot
funcionés segons els nostres valors morals. Els peixos grans no haurien de
menjar-se mai els peixos petits, i els cors bondadosos no haurien de patir tant
com els criminals. En un món just, la vida dels corruptes hauria d’acabar abans
que la de les persones honestes, i els infants no haurien de morir mai abans
que els seus pares.
Però les coses no funcionen així. Des d’un
punt de vista moral, la mort és completament absurda. No afegeix res als
nostres èxits ni creu en les nostres bones intencions. La mort posa en qüestió
la lògica divina. No té moralitat i ignora el nostre sentiment de superioritat.
És insensible a la nostra concepció de la imparcialitat. La mort anul·la les
nostres idees sobre justícia perquè actua al marge d’aquesta llei. Ens atrapa
sense tenir en compte les nostres accions passades i ens recorda, constantment,
que sempre ens porta avantatge. La seva presència ens ensenya que, bàsicament,
no controlem res.
Pot ser que el problema no tingui res a
veure amb la mort, sinó amb la idea que tenim de la vida. Sherlock Holmes deia
que si l’indici no té relació amb la teoria, s’ha de refusar la teoria, i no
l’indici. Però, sovint ,fem el contrari, intentem per tots els mitjans refusar
l’evidència de la mort i donar un sentit a la vida d’acord al nostre punt de
vista. Seguim combatent la realitat, perquè acceptar-la ens fa perdre l’esperança
i el sentit de la vida. Quan incloem la mort, el nostre món sembla perdre el
seu propòsit o objectiu. La raó de ser de moltes religions és donar un sentit a
l’absurd de la mort.
El nostre malestar respecte a la mort és el
senyal evident que vivim en detriment de la veritat. La mort és una crida a
integrar pols oposats: vida i mort, guany i pèrdua, felicitat i dissort, renom
i descrèdit, plaer i dolor. Si en busquem un i defugim l’altre, esdevenim
presoners dels dos. Plaer i dolor són components inevitables de la vida; el
dolor ens fa patir quan lluitem per mantenir el seu contrari.
Aquest problema sorgeix en moltes situacions
durant el dia. Per exemple, hem organitzat un pícnic per dissabte. Ens llevem
dissabte al matí i veiem que plou. Estem decebuts perquè hem d’anul·lar-lo.
Desitjar que la situació sigui diferent ens provoca agitació mental. Com més
mantenim aquest desig, més lluitem. Plou, és un fet. Refusem viure amb aquesta
veritat. Intentem amagar els fets de la nostra vida projectant els nostres propis
records. Creem la polaritat contrària no des de la realitat, sinó des de la
nostra imaginació.
Quan era estudiant de treball social la meva
companya de pis va entrar en la fase terminal d’una malaltia incurable. Jo
sentia com ella desitjava la meva atenció; necessitava algú que entengués el
seu dolor. Em va resultar particularment difícil reconèixer el seu estat. Tot
el que jo desitjava era sortir de casa i passar fora el màxim de temps. I allà
em teniu, anant a classes per aprendre a escoltar amb empatia, mentre feia tot
el possible per evitar la persona que més necessitat tenia de ser entesa! No
tenia el coratge de veure-la perquè no volia, en la meva pròpia vida, res que
em recordés la mort. No només fugia d’ella, sinó també de la realitat.
La mort està dins l’ordre natural de les
coses. La podem combatre, ignorar-la, rebutjar-la, intentar conjurar-la amb
oracions, però no hi ha res que pugui evitar que succeeixi. Quan hem utilitzat
tots els mitjans per mantenir-la a distància i, tanmateix, travessa el nostre
llindar, no ens queda altra sortida que fer-nos-en amics. És l’única opció que
tenim després d’esgotar-nos amb els nostres inútils intents per eludir-la. I ho
fem perquè, tard o d’hora, la realitat farà miques la nostra imaginació.
Un dia o altre, haurem d’entendre que viure
en pau i satisfacció requereix tota una altra aproximació. La vida s’ha de
viure segons el que ens ofereix, tal com és.
D’aquesta manera ens permet harmonitzar-nos amb ella, i no seguir amb
una lluita sense sentit. Quan ens obrim a la veritat, el combat acaba; però
això no vol dir que ens abandonem a la desesperació. Molts descobreixen que
aquesta “rendició” desperta un nou desig de viure, una creixent serenitat i una
resposta oberta a qualsevol experiència.
MEDITAR SOBRE LA MORT
Hi ha una història budista sobre una dona a
qui se li havia mort un fill de forma inesperada. La seva aflicció era tan
profunda que refusà creure que era mort, i va cercar nombrosos metges
reconeguts per demanar-los que curessin el seu fill. Els metges li repetien que
el fill era mort, però ella es negava a creure-ho. Finalment, un d’ells,
exasperat, la va enviar a veure el Buda. El Buda li digué que guariria el seu
fill amb una condició: que anés al poble i portés una llavor de mostassa de
cada una de les famílies que mai no haguessin estat tocades per la mort. En
aquell temps, a l’Índia, les famílies aplegaven diverses generacions. Tothom
que contestava la seva petició li deien que havien hagut d’encarar la mort nombroses vegades al llarg dels anys.
D’aquesta manera, la dona va comprendre que tots hem de morir, i va permetre
que enterressin el seu fill.
La majoria de nosaltres no nega la mort amb
aquest aferrissament; sabem que hem de morir. Simplement, no pensem que ens
hagi de passar en qualsevol moment, aviat. Estirem el nostre demà cap a un
futur sense fi. És la imminència de la
mort, no la mort mateixa, el que neguem ferventment. Fins i tot la gent gran,
amb malalties irreversibles, sovint s’enrabia amb aquest cronometratge. He treballat amb pacients de vuitanta i
noranta anys, malalts terminals, que creien que era injust i prematur haver de
morir. És difícil, a qualsevol edat, imaginar que el món pugui continuar
sense “mi”.
En un recent documental sobre el terratrèmol
del 17 de gener de 1995 a Kobe, Japó, un supervivent explicava la seva
història: “Estava al llit. Eren prop de les 5:45 a.m. De sobte, tot va començar
a tremolar. La terra es transformava en líquid. Els vidres es feien miques al
voltant del meu llit. Intentava posar-me dempeus però me n’adonava que el
sostre estava a sobre mateix del meu cap. La casa s’ensorrava damunt meu, i
m’enterrava sota la teulada i les parets.
Recordo que vaig xisclar i xisclar, però ningú va venir. Després tot va
esdevenir ombra. El següent que recordo és un metge observant-me; jo estava
cobert de sang.” Al voltant de cinc mil persones van morir aquell dia. Era un
dia com qualsevol altre.
Quan era monjo, a Tailàndia, de tant en
tant, anava a l’hospital a veure autòpsies. Hi anava per tal d’equilibrar la
meva comprensió del cos, bonic i desagradable alhora, i per infondre’m la
urgència de veure les coses tal com són. Com que havia estat meditant durant
uns quants anys, la meva ment estava relativament en calma. Sovint, mentre
mirava els cadàvers, alguns dels quals feia poques hores que havien mort, podia
sentir la consciència del difunt planar al voltant; com si estigués confusa
entre si estava viva, o no. La persona havia estat poc, o gens, preparada per a
la mort. Sense cap explicació, de sobte, se li havia separat la consciència del
cos. Sense previ avís, la vida havia arribat a la seva fi.
És important tenir present que la vida pot
acabar en qualsevol moment. Ser conscients que la mort és imminent ens dóna
força per utilitzar correctament el temps que ens queda, fa fora les excuses i
ens obliga a assumir responsabilitats. Fem el que és adequat perquè no tenim
temps per perdre. Contemplar la proximitat de la mort imbueix totes les nostres
activitats d’una integritat personal. El bruixot iaqui, Don Juan, diu a Carlos
Castaneda en el llibre Viaje a Ixtlán: “No tenim temps, amic meu,
aquesta és la desgràcia dels éssers humans. Concentra’t en el vincle entre tu i
la teva mort sense remordiment, sense tristesa, sense preocupació. Concentra’t
en la falta de temps i deixa que les teves accions flueixin. Deixa que cada
acció sigui l’última batalla en la terra; només en aquestes condicions tindran
autèntic poder. Altrament seran, durant
tot el temps que visquis, les accions d’un home tímid.” Carlos preguntà si era
tan terrible ser un home tímid i Don Juan, contestà: “No. No ho és si ets
immortal, però si has de morir no hi ha temps per a timideses, perquè la
timidesa fa que t’aferris a allò que només existeix en els teus pensaments.
Ella t’apaivaga quan tot és en calma, però després el món meravellós,
misteriós, obrirà la boca per tu, de la mateixa manera que l’obre per a
qualsevol de nosaltres, i te n‘adonaràs que la teva manera tranquil·la
d’actuar, no és en absolut segura.”
A vegades, l’esdeveniment que ens fa
reflexionar seriosament sobre la nostra fi és la mort d’algun parent proper o
d’un amic. No podem negar la presència de la mort passant per alt l’esquela o
canviant de conversa quan se’n parla. Tot i que el nostre dolor sigui intens,
el nostre lligam amb la família s’oposa al desig de fugir. Ens preocupa el
benestar del moribund, com la seva dona o el seu marit s’adapta a la malaltia,
i com estarà la família després del decés. Veiem la persona que està morint i
la comparem amb nosaltres mateixos. “Podria ser jo. Tinc pràcticament la
mateixa edat. Tenia tan bona salut, i
ara, de sobte, està a punt de morir”.
Tot seguit –massa sovint- la son tapa els
nostres ulls de nou, i ens adormim en un món que viu per sempre. La por a la
mort entela la nostra visió de la vida, tal com és. Si en algun moment hi
reflexionem, procurem mantenir la qüestió “lluny”, allà on arribarà a qualsevol
altre. En intentar amagar-nos del xoc de la nostra mort, sovint caiem en una
angoixa indefinida. La proximitat amb un amic que mor pot trasbalsar el nostre
estat psíquic, però en lloc de fer servir aquesta experiència per obrir-nos a
les paradoxes de la vida, sovint, retrocedim espantats. El contacte amb la mort
ens pot fer més protectors i insegurs vers la nostra família, o deixar-nos amb
un intens sentiment de preocupació per nosaltres mateixos. Ens angoixem en
excés quan el nostre fill o filla torna tard a casa, o ens obsessionem pel
nostre envelliment.
Fins i tot, el personal dels hospitals, que
treballa diàriament amb malalts terminals, tenen dificultat perquè arrosseguen
a altres àrees de la seva vida,
l’impacte del seu treball. És més fàcil acollir en el fons del seu cor
la persona que està morint, que el procés de la mort. Els treballadors dels
hospitals sovint desenvolupen una rutina que els permet ser efectius en la seva
feina, sense que la mort els trasbalsi. No és fàcil ser conscient de la mort.
No estem acostumats a incloure-la en els nostres pensaments. Un dels
treballadors ho resumeix així: “Per ser eficaç en aquesta feina, haig de ser
conscient de la meva mort cada dia.”
No és fàcil per a una persona sana estar a
prop de la mort. A partir d’un determinat moment no podem saber què és morir.
Desconeixerem la realitat del procés, en la seva essència, fins que ens hi impliquem
directament. Llegir sobre la mort o atendre pacients moribunds ens permet
sentir-nos segurs perquè sabem com moren els altres; per empatia podem
sentir-nos a prop de la lluita interna del pacient. Però, què vol dir realment
perdre tot el que tenim en aquest món, només ho entendrem quan ens passi.
Tanmateix, no poder conèixer què és
veritablement la mort fins que ens arribi, no ens ha d’impedir continuar
investigant. Un dels avantatges de la reflexió sobre la mort és que ens permet
treballar fins al límit de les nostres pors. Ens permet seguir avançant en la
vida, no deixa que ens aturem.
Tant és com d’entès en la mort et sentis,
sempre hi ha alguna cosa més a aprendre. Creiem que hem arribat al més lluny
possible i, de sobte, una tragèdia o una malaltia, ens mostra que la por ens ha
derrotat. Comencem a entendre que la mort no ens deixarà mai tranquils; sempre
hi ha alguna cosa més a aprendre.
Una experta infermera que treballava a
l’hospital es va descobrir un bony al pit, i va demanar una exploració. Més
tard explicà que el temps que va passar entre l’examen i el moment que va saber
que el tumor era benigne, li va mostrar com de lluny estava de la vivència dels
seus pacients. Explicava que la por l’havia aclaparada. Va desenvolupar una
major consciència del dia a dia dels seus pacients. Durant anys, havia treballat intensament per
obrir-se al procés de la mort, però la seva por li va mostrar que encara
n’estava fora. Havia vist morir centenars de pacients i sempre havia cregut que
entenia què estaven passant el pacient i la seva família. Aquesta falsa
comprensió li havia donat una certa seguretat. Les suposicions anteriors eren,
en realitat, una expressió de la seva necessitat de treure tot perill a la
mort. El seu treball amb la mort estava condicionat per la por al mateix procés
que intentava entendre. La mort, va concloure, mai no li permetria el plaer
d’estar satisfeta amb el que ja sabia.
Molts de nosaltres tenim un interès
persistent en la mort i en el morir, tot i que intentem excloure’ls de la
nostra visió del món. Els nombrosos llibres publicats sobre la vida després de
la mort clínica han avivat el nostre interès per les possibilitats que ens pot
oferir aquest moment. Busquem en aquests llibres i en els nostres ensenyaments
religiosos seguretat i estructura per encarar aquest moment temible i
desconegut.
Quan tenim por a morir ens tanquem a
qualsevol experiència de vida. Ens protegim de la immensitat i del misteri de
la vida retallant les parts que no ens agraden. Creiem que podem viure segons
les nostres condicions: el bo sense el dolent, el plaer lliure del dolor, la
felicitat sense la tristesa, i la vida lliure de la imminència de la mort. Però
uns defineixen els altres i són inseparables. La vida immediata i momentània
inclou l’amenaça d’una mort sobtada. Només accedint al misteri d’aquest dos
móns esdevindrem complets.
De vegades, el dolor de la mort o la
tristesa per la pèrdua d’un ésser estimat ens traumatitza. Ens ha espantat tant
l’experiència, que ens allunyem de les nostres emocions i restem paralitzats en
la pena i el xoc. Les relacions normals i les converses informals no ens
interessen. Preferim romandre enclaustrats en els amagatalls de les nostres
ments. Només uns quants madurem en aquest sofriment i en sortim amb una profunditat que donarà plenitud a la resta de les nostres
vides. D’altres seguiran lluny de les seves emocions, amargats i deprimits,
refusant d’oferir una nova oportunitat a la vida.
Quan era treballador social a l’hospital
vaig conèixer l’Alice, una dona al voltant dels seixanta anys que havia perdut
el seu home a causa d’un càncer mentre ella estava ingressada perquè li havien
diagnosticat un limfoma en fase terminal. Quan la vaig conèixer li quedava molt
poc temps per viure i s’havia retirat de la vida fins al punt que era
pràcticament inaccessible. Semblava haver trobat un lloc segur en una zona
subterrània de la seva consciència. Després d’escoltar la història de l’Alice
li vaig preguntar si encara quedava alguna cosa que pogués donar sentit a la
seva vida. Va respondre que hi havia dues coses per les quals encara volia
viure: l’amor cap a la seva filla i la religió. Li vaig respondre que tot i que
ningú li desitjaria la situació en què es trobava, podia veure que la seva
tragèdia l’havia dut cap a un ric i profund sentit de la vida. Per a l’Alice,
la vida era amor i creixement espiritual. Aquestes pèrdues li havien permès
assolir una profunditat que no hauria aconseguit estant bé de salut. El seu
dolor l’havia abocat a un nivell d’interiorització que pocs de nosaltres
experimentarem.
Quan ens sentim acorralats i hem vist les
nostres esperances erosionades per la pèrdua i el canvi, el que fins ara ens
havia interessat, ens sembla irrellevant i sense interès. El nostre futur
sembla incert o sense vida. No podem perdre’ns en el demà perquè el demà no té
futur. Aquesta por tan intensa ens aboca als fonaments de l’existència. Estem
nus davant la vida, incapaços de protegir-nos de la veritat que sempre ha
existit.
Això pot ser un reialme de visió penetrant i
saviesa, o un lloc d’intensa auto-compassió. Si aprenem del nostre dolor, podem
assolir una visió del sentit de la vida totalment diferent. Canviem de treball
i d’amics. Disminueix la nostra preocupació pels diners i la posició social.
Perdem tot interès per les coses superficials.
El nostre temps ens sembla preciós, i lliure d’activitat frenètica. En
sortim profundament transformats.
Meditar sobre la nostra mort ens manté
actius. Ens permet prioritzar el que és realment important. No donem a les
coses petites més atenció de la que els correspon. Els nostres punts de vista
canvien, sentim menys confusió pel que fa a les foteses i utilitzem millor la
nostra energia. Una creixent serenitat va arrelant en tots els aspectes de la
nostra experiència, perquè la nostra percepció és més clara i profunda.
La mort ens du al límit de la nostra
comprensió, i aquest límit ens espanta pel que imaginem que hi ha més enllà.
Però és des d’aquest abisme que se’ns revela la vida. Hem dedicat molta energia
a ignorar o escapar d’aquesta visió. Pensem que fugint de l’abisme podrem viure
feliços per sempre més. Per a nosaltres, un món que contingui la mort, només
pot ser un lloc de desolació i buidor. Però aquesta visió la crea la nostra
por, no la realitat. Explorant i meditant sobre la mort comencem a entendre que
una vida oberta a l’amor conté molt més del que nosaltres imaginàvem. Una vida
oberta a l’amor vol dir abraçar totes les emocions i els sentiments. I això
inclou la por. La nostra por, doncs, no només no distorsiona l’amor, sinó que el
satisfà.
En una altra conversa entre Carlos Castaneda
i el seu mestre, Don Juan diu: “La mort és la nostra eterna companya... sempre
ha estat observant-te. I així ho farà fins al dia que et toqui l’esquena (...). Quan t’impacientis, gira cap a
l’esquerra i demana consell a la mort. En el moment que la mort avanci cap a
tu, oblidaràs totes les foteses. No insistim suficientment en la qüestió de la
mort. Ella és l’única consellera sensata que tenim. Cada cop que sentis (...)
que tot va malament (...) la mort vindrà a dir-te que estàs equivocat; que res
és important excepte el seu contacte. La teva mort et dirà: “I encarà no t’he
tocat”.”
Recordar-nos de la nostra mort ens manté en
contacte amb la realitat i ens permet apreciar molt més el moment present. Ens
obliga a estar atents i orientats sempre cap a la veritat. El que és eternament
cert és aquest insondable moment, en tot el seu misteri. Tot el que tenim és
aquest instant de vida. És el que sempre necessitarem. Cada cop que hi contactem,
tornem meravellar-nos. El nostre cor s’agita com en la nostra infantesa. Cada
instant conté el misteri de tota una vida. Podem triar entre explorar cada
moment oberts i amb el desig d’aprendre o reprimint la nostra creativitat i
perpetuant la rutina. L’elecció sempre està en les nostres mans.
Reflexions i exercicis
OBSERVAR LA RESISTÈNCIA
Reflexiona, durant uns instants, en un
moment en què et vas sentir a prop de la mort, ja sigui a causa d’un accident o
una malaltia greu. Com de preparat estaves per morir? En quins aspectes no et
senties preparat? Què et faltava per fer? Si haguessis de morir avui, encara
tindries aquests temes per resoldre? Què t’impedeix acceptar la possibilitat de
morir en aquest moment? Què t’impedeix fer el que has de fer?
Cada dia, busca ocasions per aproximar-te al
tema de la mort i el morir. Llegeix les esqueles al diari, visita un amic o un
conegut que estigui malalt o estigui morint, visita alguna residència de la
tercera edat, llegeix llibres o articles sobre aquest tema, o fes-te voluntari
en algun centre de cures pal·liatives o en el servei d’oncologia o de cures
intensives d’un hospital. Observa atentament com evites el tema de la mort, i
pren el compromís d’aprendre al màxim possible sobre aquest tema.
Reflexiona sobre la teva tendència a
fugir de la mort i el morir. Preferiries una vida sense mort? Reflexiona en els
avantatges i els inconvenients d’evitar la veritat. Quina és la relació entre esquivar la
realitat i el teu sofriment? Evitant la veritat, quines són les qualitats que
es reforcen i quines les que deixes de banda?
Escull una tasca que evitis portar a terme o
que tinguis tendència a deixar-la per més tard, com ara rentar els plats o
buidar les escombraries. Quines complicacions resulten d’aquesta actitud? Quan te
n’adonis que estàs fugint d’alguna acció que no t’agrada, observa la motivació
i l’emoció que hi van associades. És por? Ets prou fort per seguir endavant i
dur-la a terme, en lloc d’esperar que desaparegui? Observa com intentes escapar
a través dels teus desigs (potser algú altre fregarà els plats).
R. Smith
